Estem en el Dia 2 de la segona era colonial espanyola, però ara ja no som metròpoli sinó colònia. Un estat intervingut per poders estrangers i amb un governador, Mariano Rajoy, que aplica les mesures dictades des de fora contra el seu propi poble, contravenint sense vergonya el programa amb el que es va presentar a les eleccions (quina farsa!) fa només uns mesos: puja l’IVA fent encara més dura la vida de moltes famílies treballadores; retalla una altra vegada els salaris dels treballadors del sector públic (d’aquells no se’n vagen al carrer); baixa les prestacions per desocupació quan ens acostem als 6 milions d’aturats; endureix de nou l’accés a la pensió de jubilació; retalla l’administració municipal i per tant la democràcia local… però, això sí, continua ofrenant l’amnistia fiscal als grans delinqüents econòmics i desenes de milers de milions d’euros als bancs desfalcats pels seus amics i coreligionaris. Sense vergonya.
Al País Valencià ja estem acostumats a la intervenció. Al menys des del mes de gener sabem que el nostre autogovern és paper mullat en mans del PP. Que és Cristóbal Montoro qui (com a representant de l’administració econòmica colonial) decideix cadascuna de les retallades que s’apliquen en aquesta província de l’imperi. Que el president de la Generalitat és un ninot que va per ahí fent discursets que ningú es creu, ni ell tampoc. Que Les Corts no serveixen ja ni per a aprovar el pressupost. Que l’única llei que regeix és la de la selva… I per això als diputats i diputades de l’oposició tracten de mantenir-nos entretinguts entre les quatre parets de l’hemicicle debatent ximpleries o votant decretets que no tenen trellat ni forrellat.
Doncs si els parlamentaris del PP no senten vergonya, els d’Esquerra Unida sí. Vergonya i indignació. Vergonya aliena de veure com la bancada del grup popular s’ho empassa tot, des de la corrupció més rampant fins a les retallades més dures, com si no passara res. Indignació perquè estan carregant-se tots els drets laborals i socials aconseguits durant dècades de lluita per la classe treballadora. En pocs mesos, a la nostra societat no la reconeixerà, com va dir algú amb gràcia sevillana, “ni la madre que la parió”. Ja no és que condemnem als nostres fills a viure pitjor que els nostres pares, sinó que tots (avis, pares, fills i néts) anem a patir un empobriment sobtat i massiu en perdre la xarxa de serveis públics i prestacions socials que un dia van fer-nos creure “classe mitjana”.
Rajoy ha decretat un colp de mort a l’Estat social entre els aplaudiments ignominiosos dels diputats del PP, titelles dels poders reals que porten anys ofegant-nos. El “tir al clatell” (impossible trobar un altre mot a l’altura de la seua magnitud) abatrà milions de persones treballadores, pensionistes, aturades, dependents. Però els militants de l’esquerra no romandrem quiets, no deixarem que ens executen sense resistència. Si ja estàvem al carrer, on hem participat en les més multitudinàries manifestacions des de fa dècades, ara hi serem més i més. Perquè, com tan bé ha expressat Alberto Garzón, “els drets es conquereixen al carrer i es cristalitzen en les institucions, i es recuperen de la mateixa manera”. Sempre.
